Recordes el dia que aquella persona, un noi de classe, la nena que anava amb tu a repàs d'anglès o tal vegada un veí enigmàtic, va esdevenir única en el món? Ets capaç de tornar enrere i desempolsegar aquell moment, instant tèrbol, en què una mirada creuada et va cremar les galtes i el cor se't transformà en foguera? La sensació de l'oxigen empresonat a mig camí entre l'estómac i les costelles, el bombardeig rítmic de la sang a les temples, les pessigolles a sobre la pell. La sensació nova de trinca, que encara no havies estrenat mai, la d'estimar, de quedar captivat pel sentiment punyent d'estimar algú que no era la mare ni el pare ni els avis, estimar per primera vegada. És aleshores que saps que la vida és intensament viva, quan amb tretze anys descobreixes que tens un petit secret a dins el pit i que respira, que es mou i que creix cada vegada que la teva mirada s'entrebanca amb els seus ulls, o al vespre quan evoques la seva presència a les fosques mentre els pares ja fa estona que dormen. I ets tu, només tu... Que sents en silenci, amb els llavis premuts amb força perquè ningú ha d'arrencar-te la veritat del sentiment, perquè per moltes paraules que existeixin al món mai podries arribar a definir l'enormitat que desprèn, com per art de màgia, la persona que estimes. I canvies, de la nit al dia, deixes de banda les nines, la pilota de futbol arraconada, els petons de la mare et molesten i els amics són massa rucs per entendre't, perquè ni tu mateix t'entens, perquè et passes totes les hores del dia desitjant que els seus ulls s'aturin en tu, però ai! mai et reconeix, la seva vida amb la seva presència i la seva absència queda lluny de les teves mans, i quan per fi la seva mirada et caça al vol, llavors desitges desaparèixer, quin suplici aquells segons eterns! i quin plaer després quan has deixat la por i la vergonya enrere i tornes a reviure mil vegades aquest instant, com el gust dolç de la mel que se t'enganxa al paladar i no marxa. És aleshores que descobreixes el plaer més dolorós de la vida: estimar. Estimar durant hores, setmanes, durant mesos i potser fins i tot anys. Estimar en silenci fins a fer mal, de forma incondicional, buscant sempre la seva ombra, la seva olor que no desapareix per molt que et freguis la pell amb sabó, estimar encara que l'ànima se t'ompli de nafres...

Recordes aquest sentiment? És el sentiment que ens descriu Stefan Zweig a Carta d'una desconeguda. Ens ho escriu un home amb mà de dona perquè, ni que fos un gran intel.lectual del seu temps ni que algú dubti que fos homosexual, tant és, el que realment compta és que ell coneixia els sentiments d'una dona, com molt pocs, coneixia la dona i li esventrava el cor, i encara ara ho aconsegueix: són altres temps, però les dones continuem descobrint-nos en les seves paraules. Stefan Zweig continua arribant-nos al cor.

Vam tenir el plaer de comentar el seu llibre el dia 17 d'aquest mes, reunits al Club de Lectura de la Biblioteca de Salou. Val a dir que vam discutir, ho vam debatre i ens vam sufocar davant el dubte: és possible estimar així d' intensament tota una vida com la de la protagonista? Era amor o potser es convertí en obsessió malaltissa? Fou un amor idealitzat, gairebé inventat, des de la infantesa d'una nena de tretze anys? Alguns van defensar la obsessió, la paranoia fins i tot, i d'altres, com jo mateixa, vam defensar l'autenticitat. Penso que el sentiment, el més gran de tots com l'amor, mai mor si se segueix alimentant amb esperança, amb desig, i sí, també amb la febre malaltissa que t'empresona sense adonar-te'n.

Anaïs Bargalló Gil