ENTREVISTA A LILIANA MAFFIOTTE AMB MOTIU DE LA PRESENTACIÓ A L'EMMS DEL LLIBRE PIANO ACTUAL. CONTES MUSICALS PER A NENS DE 7 A 99 ANYS

Salou, 2 de març de 2010

Liliana Maffiotte és una pianista que ha obtingut diversos i importants reconeixements durant la seva dilatada trajectòria artística, entre els que caldria potser destacar el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya al Millor Intèrpret de Música Contemporània. Prestigiosa concertista, ha realitzat diferents gires com a solista per tot Europa (amb rellevant presència a l'antiga URSS), Amèrica del Sud, Amèrica Central i Àfrica Central, i ha ofert recitals i classes magistrals en algunes universitats dels Estats Units.
És alhora una infatigable pedagoga i sempre ha anat combinant aquesta tasca amb la d'intèrpret. Fruit d'aquesta dedicació i d'aquesta capacitat d'integrar ambdues facetes, neix el llibre que avui presenta a l'Escola Municipal de Música de Salou, Piano Actual. Contes musicals per a nens de 7 a 99 anys.

Liliana, d'on surt la idea de fer un llibre d'aquestes característiques?
Tota la meva vida he fet molta música contemporània. He estrenat moltíssimes obres. Sense anar més lluny, d'un tarragoní, d'en Guinjoan, he tocat moltes peces, fins i tot un concert. I és aquest un llenguatge que sempre m'ha agradat, que sempre m'ha interessat.
A partir d'aquesta forma d'expressió vaig pensar que hi havia tota una colla d'elements molt suggestius, de signes d'un llenguatge musical, que podrien fer-se sense necessitat de saber tocar el piano, tant per un nen, com per una persona gran... l'avi d'aquest mateix nen, per exemple.

És aleshores una manera d'apropar el llenguatge musical als no iniciats?
És un altre llenguatge, un altre solfeig, perquè són signes que existeixen dins la música contemporània, no me'ls he inventat pas jo. El que sí que és nou, el que jo realment he innovat és que es pugui fer un conte amb aquests signes.

Aquesta aportació al món de la pedagogia de la música no és una casualitat ni es pot considerar un fet aïllat. Quina experiència té en el camp de la docència musical?
Realment fa quaranta-cinc anys que em dedico a la pedagogia, dels quals vint com a catedràtica de Música de Cambra del Conservatori Superior de Música de Barcelona. És una faceta meva que he hagut de compaginar sempre amb l'altra de concertista.

Com li ha estat possible compaginar aquestes dues facetes durant la seva carrera?
Això només és possible si t'agrada molt ensenyar, perquè comporta molt de sacrifici, però al mateix temps una cosa reforça l'altra, l'alimenta. Si tu estàs fent concerts, en el moment que passes a donar classes a alumnes de grau superior pots donar-los eines per lluitar contra la por de l'escenari, per enfrontar-se a un programa, per superar els paranys que comporta la interpretació... Podríem resumir-ho dient que, com que tu ho vius, aleshores és molt més fàcil d'explicar i de fer-ho entendre als altres, així com de donar-los solucions als problemes que tu ja saps que es poden trobar.

Existeix la dita que ningú és profeta a casa seva. S'ha sentit Liliana Maffiotte més valorada, més reconeguda a fora que aquí?
La veritat és que és una mica difícil i que aquí no es pot dir que ens ajudem gaire entre els que formem aquest món de la música. He tingut l'oportunitat de tocar molt a l'estranger, a Rússia, als Estats Units, a Amèrica Llatina... i, en canvi, aquí sempre ho he tingut més complicat.

Es diu de vostè que és potser la pianista actual que millor ha sabut interpretar Eric Satie. Hi està d'acord?
Suposo que això deu venir del fet que un disc meu on interpretava obres de Satie i de Poulenc obtingués el premi nacional del Ministeri de Cultura de l'Estat Espanyol. La veritat és que m'agrada molt Satie i justament els seus Sports et divertissements, on amb un llenguatge pianístic molt elevat representa unes escenes, contenen potser l'embrió de la idea on vaig inspirar-me per a crear la metodologia del meu llibre.

Una vegada arribada al nivell que vostè ha assolit com a pianista, suposem que són poques les coses que podrien sorprendre-la. Però n'hi una que creiem que, almenys, sí la devia afalagar. Com es viu el fet que un compositor de renom et dediqui una obra, una peça que després tu mateix hauràs d'interpretar?
Com un reconeixement. És una forma d'agraïment cap als intèrprets, perquè no hem d'oblidar que els compositors, d'una manera o d'una altra, sempre estan a les nostres mans. Això ens suposa una responsabilitat terrible, mol gran, perquè la música, si no té algú que la interpreti, es queda a la partitura, no arriba a ningú. Aleshores, quan estrenes una obra, l'has de fer amb el màxim rigor i, sobretot, amb el màxim amor.
Si un compositor veu que tu t'hi has interessat, que has estimat la seva obra, que fins li has plantejat preguntes -quan parlem dels contemporanis- per aprofundir en el sentit d'aquella peça, aleshores o bé aquella obra te la dedica o te n'escriu una d'especial per tu. A mi particularment m'han dedicat obres diversos autors contemporanis, com Montsalvatge, Guinjoan, Mestres Quadreny... Fins i tot n'hi ha una que van titular en el meu honor Para Liliana. És una obra d'en Miquel Roger, compositor molt refinat i professor d'harmonia que crec que actualment és a Barcelona.

Tornem al llibre que presenta avui a Salou. Com han assumit les escoles de música aquest nou mètode didàctic? Hi ha hagut alguna mena de trava o d'oposició en un sector que des de fora pot ser vist com a molt tradicionalista?
El cert és que ha estat com una bufada d'aire fresc, perquè és tan difícil, tan rigorós el començament, que disposar d'un eina que ja des del principi et permeti aprendre l'ascendent, el descendent, els matisos (pianíssim, forte...), sense haver de tenir cura de la postura de la mà, de no equivocar la nota, és un veritable alleugeriment. En canvi, amb aquest mètode ja es poden treballar des del primer moment la coordinació de les mans i tota una sèrie d'elements que ajuden a fer-se des d'un inici amb tot el piano i no haver de barallar-se només amb unes quantes notes aïllades. Tots aquests factors, juntament potser amb l'estimulació de la creativitat , són els que més han agradat entre els docents.

Se la veu molt feliç amb tot el que fa, Liliana. Realment està satisfeta de com ha pogut desenvolupar les seves qualitats?
La veritat és que em considero una persona molt afortunada. He pogut treballar tota la vida fent allò que més m'agrada.

Segur que en deu portar alguna altra de cap, Liliana. En què està treballant actualment?
Justament estic amb una cosa molt interessant, que té relació directa també amb el llibre. Es tracta d'un programa de La Caixa que es diu Programa d'activitats culturals d'impacte social, que pretén fer arribar el mètode docent que plantejo a col.lectius molt especials. La setmana passada ja vaig començar a difondre'l al Casal d'Infants del Raval, un centre amb molts nens immigrants, i va ser preciós!!! Poder veure una mare pakistanesa amb la seva nena petita tocant juntes una peça, un conte dels que recull el llibre, sense haver tocat mai abans una ni l'altra, va ser realment emocionant. Quina alegria!! Un dels petits fins em va fer un dibuix donant-me les gràcies per, tal com deia ell mateix, ensenyar-lo a tocar el piano.
I la propera setmana tinc previst fer-ho també amb la Fundació de Nens amb la Síndrome de Down, amb els que tindrem unes sessions d'aprenentatge. La veritat és que estic molt contenta de participar en aquest projecte.

Quin és el missatge que des d'aquí li agradaria fer arribar als nostres lectors?
Que siguin sempre creatius!!! Una vegada vaig llegir una frase que deia que fer cada dia una cosa que et fes por et rejovenia. Per això jo intento fer cada dia alguna cosa que signifiqui un repte. És així com pots ser creatiu, l'única manera de crear. Aquest és el meu missatge!!

Just després d'acabar l'entrevista, la Liliana va iniciar la primera de les dues classes magistrals que va donar aquell dia a la Sala Xavier Turull a nens i nenes alumnes de l'EMMS. Una ràpida successió de notes tocades amb una sola mà va fer entendre a tots els presents que érem al davant d'una pianista excepcional. El gran somriure que mostrava la seva cara quan va començar a ensenyar el seu mètode als nens i nenes ens va demostrar que viu el fet pedagògic amb una gran passió i amor.