La nit de Nadal no es dormia, diu el vell refrany:

Aquesta nit,
només una cama al llit.

En havent sopat, a les cases on hi havia mainada solien fer cagar el tió. Aquesta cerimònia havia estat abans molt arrelada i formava part de la litúrgia casolana popular d'aquesta nit. Es feia, per mica que pogués ser, a la cuina i vora del foc. Si això no era viable, es feia al menjador, considerat així com una extensió de la cuina. Hom situava un tronc diagonal, sostingut per un cap damunt de la llar, dels fogons, d'una cadira o d'algun altre punt elevat del sòl, mentre que per l'altre cap tocava a terra. La mainada, proveïda de bastons, el copejava i bastonejava furiosament, mentre cantava una cançó, de què coneixem una profusió de variants, de les quals l'expressió més simple és la que diu, senzillament:

Caga, tió;
si no, et dono
un cop de bastó.

Hi ha indrets que qualifiquen la cançó de Parenostre, detall que fa pensar si, temps enllà, era recitat en lloc de cantat com avui, i alhora sembla encloure un sentit mig mític del tió, el qual hom ve a comparar a una divinitat, a qui dedica una oració semblant a la litúrgica.

Per tal que no es refredés i no es posés malalt, se l'abrigava ben bé amb una flassada, la qual servia ensems per a poder amagar sota seu allò que havia de treure. També era corrent posar a la seva vora brases de foc dins d'un plat de cendra.

Abans de començar a fer cagar el tió, hom feia anar els infants a dir tres parenostres davant de la imatge de l'escaparata del damunt de la calaixera i en les cases humils que no en tenien, davant d'alguna estampa que penjava de les parets d'alguna cambra fora de la cuina o de la llar. Mentre els infants resaven, els grans amagaven sota la flassada les llepolies que ja tenien preparades i a mà. Després de cada tanda de bastonades i de cada consegüent evacuació, calia tornar a resar, per tal de poder preparar els presents sota la flassada.

La cerimònia de fer cagar el tió oferia diferents variants, quant al moment de la celebració. Hom la feia abans de sopar, en havent sopat, en tornar de la missa major, abans d'anar a dormir i l'endemà, abans de dinar. Generalment, però, es feia abans de l'àpat tradicional del Nadal, car els torrons i les neules que obrava el tió havien de servir per a les postres dolces del gran dinar.

És remarcable que en un gran nombre d'indrets on la festa del tió té molta importància, la festa dels Reis resulta pàl.lida, i al contrari, on els Reis porten presents importants, la festa casolana del tió no assoleix el grau d'intensitat que assoleix en altres llocs. Aquesta curiosa circumstància fa pensar en la possible concordança d'ambdues festes, les quals qui sap si poden reconèixer un mateix origen que ha pres un desdoblament en dues de diferents.

Parenostre del tió menjarem torrons,,
bona nit que Déu nos do; coques de pinyons;
ara vénen festes, caga, tió,
festes precioses; caga torró
dones curioses d'avellana i de pinyó,,
menjarem gall dindi, i si són dels fins, millor.